El conte de l' Aina

Per saber més coses sobre la Diabetis Mellitus 1
Mònica Peitx i Triay




Mònica Peitx i Triay (Barcelona, 1970) És metge i treballa com a pediatra des de l’any 2000 al Centre Mèdic Teknon i a la clínica Sagrada família de Barcelona. També col. labora amb Avantmèdic de Lleida i amb l’Associació de diabètics de Menorca. El seu interès en l’educació l’ha portat a fer xerrades sobre nutrició, obesitat i diabetis a diferents escoles. Està casada amb un metge i té dos fills . Li agrada la seva feina i també el sol, el mar, llegir, anar en bicicleta, remar, caminar i dibuixar. La primavera del 2008 va tenir la idea d’escriure un conte sobre un nen obès i gracies al recolzament d’un laboratori farmacèutic el va poder editar la primavera del 2009: El conte d’en Max. El Conte de l’Aina ja estava en els pensaments de l’autora però s’ha fet realitat gracies a l’encàrrec de Sanofi-Aventis la tardor del 2009. Ens apropa a l’experiència d’una nena de 7 anys diagnosticada de Diabetis Mellitus tipus 1. La idea és que pugui ajudar a d’altres nens i les seves famílies en el moment més dur i desconegut, el del debut de la malaltia.










L’Aina té 8 anys i viu en un poble prop d’una gran ciutat . Fa segon de primària i es bona estudiant, ja sap llegir força bé i li agraden molt els còmics. Després de l’escola va a piscina i també fa dansa. Es queda al menjador perquè els seus pares treballen i li agrada molt anar a jugar a casa de la seva amiga Rita . L’Aina us vol explicar una cosa que li va passar ara farà mig any. Va ser una sorpresa, va venir de sobte, però ara moltes vegades ni se’n recorda.







Hola a tots, crec que ja sabeu que em dic Aina però no sé si us han dit que sóc rossa, prima i segons la meva mare una mica presumida. M’agrada ballar i moltes altres coses però el que volen que us expliqui és el que em passa amb el sucre i la insulina. Després de l’estiu varem saber que tenia una malaltia que es diu diabetis i la que jo tinc és la tipus 1. La meva avia també té algun problema amb el sucre però ella té el tipus 2. A mi em falta insulina i en el seu cas si que té insulina però no li funciona massa bé . De vegades fem pastissos sense sucre per les dues, surten boníssims i després tots en volen menjar. Crec que m’estic embolicant , us explicaré punt per punt tot el que va passar, a veure si no em descuido res.




Durant els últims dies de vacances tenia molta set i també feia mot pipí. Feia calor i al principi no li donàrem importància, però un dia se’m va escapar al llit, com quan era petita. També semblava que m’estava aprimant i al final els meus pares em varen dur al pediatra. Aquest va fer cara de preocupat i ens va enviar a l’Hospital. Allà va ser quan varem sentir per primera vegada totes aquestes paraules que eren noves per mi i cerc que força noves pels meus pares: diabetis, insulina, glucosa, glicèmia, hidrats de carboni, cetona ...Ens van dir que m’havia de quedar uns dies a l’Hospital . Els meus pares estaven preocupats i la mare fins i tot va plorar. A mi no em feia mal res però m’estava començant a espantar. 






Aquella nit ens va costar dormir però a l’endemà dematí tot semblava una mica millor. Els meus pares estaven més tranquils i començàvem a saber més coses dels que m’estava passant. Ens ho va explicar la Endocrinòloga, són uns metges especialistes que s’encarreguen dels problemes de les hormones. La insulina és una hormona que produeix el pàncrees, un orgue que tenim a la panxa a sobre dels budells . La insulina serveix perquè el sucre, els metges ho anomenen glucosa, entri dins de les cèl·lules. El meu pàncrees sembla que ha deixat de produir aquesta hormona tant important i la glucosa no pot entrar dins de les meves cèl·lules. Per això tinc la glucosa tant alta. A més a més el ronyó intenta eliminar-la i és per això que tinc tant pipí. Quin desastre!






Per sort existeix la medicació per tractar el problema del meu pàncrees: la insulina. M’explica la doctora que abans es treia dels porcs enlloc de fabricar-la en un laboratori. Després he sabut que no fa tant que es va descobrir (1921) i que hi ha països on no en tenen i que si a un nen li passa el que m’ha passat a mi es mor. Encara que estan investigant per donar-la per la boca , el nas o respirant , de moment cal punxar-la. Em van ensenyar una espècie de bolígrafs de colors amb una agulla molt petita . Estava morta de por! Em varen dir que m’havia de punxar sola però em vaig atrevir i ho va fer el meu pare amb cara de por. La veritat és que quasi no em va fer mal. Em van explicar que m’haig de punxar abans de les menjades per que el sucre en que es transformen els aliments entri bé dins de les cèl·lules.









Durant els dies que vaig passar a l’hospital vaig aprendre un munt de coses. A part del metge endocrinòleg m’explicava moltes coses la Educadora, una infermera que sap molt de diabetis i que s’assegura que aprenguis tot allò que hauràs de fer quan siguis a casa. Ens va explicar que hi ha aliments que fan pujar més el sucre de la sang i d’altres que menys . Per aquest motiu i per fer més fàcils les coses s’ha inventat la RACIÓ. Tots els aliments els podem convertir en racions. Així sabem quanta insulina ens cal per fer entrar dins la cèl·lula tota la glucosa.









La doctora anava modificant la insulina segons com reaccionava el meu cos i els meus nivells de glucosa. Em va explicar que de moment em posaria una insulina que actua durant 24 hores i per tant és molt lenta. I amb els àpats principals una altra insulina més ràpida que comença a actuar des seguida i dura unes 6 hores . Abans de punxar-me la insulina o si em trobo malament , hauré de mirar com tinc la glucèmia, o sigui la glucosa de la sang. Això es fa amb una espècie de mòbil petit al que cal posar-hi una goteta de sang. Això ho vaig fer jo sola des del principi.










Crec que vàrem estar 5 o 6 dies en aquella habitació on vàrem aprendre moltes coses i va venir molta gent a veure’m. També em van regalar un munt de coses, fins i tot un còmic que volia demanar pel meu aniversari. Finalment em donaren l’Alta, que vol dir que marxes cap a casa . Tenia moltes ganes de tornar a dormir al meu llit i anar a l’escola a veure els meus amics. Encara que la Rita em va venir a veure a l’hospital amb el seu pare i em va dur els deures. Aquesta és la meva amiga Rita.






Encara vaig trigar un parell de dies a anar a l’escola i 15 a quedar-me al menjador. Els meus pares tenien por que em baixés massa el sucre o em pugés. La glicèmia cal que es mantingui en uns nivells adequats, és tant dolent que estigui massa alta com massa baixa. A l’escola em van rebre molt contents, tots volien veure la meva nova màquina per mesurar la glucosa, el bolígraf d’insulina i em feien moltes preguntes a la vegada. La mestra va explicar a la classe que era la diabetis i em va dir que l’avisés si em trobava malament o si volia anar al lavabo. Han passat els dies i tot va com abans , he tornat a dansa i també a natació, sembla que l’esport ajuda a controlar millor la diabetis. Ara a la bossa de piscina hi duc un suc per prendre si em baixa el sucre . La veritat és que ballo igual de bé.










Més o menys cada 3 mesos haig d’anar a veure a la doctora. Junt amb l’educadora miren la llibreta on anotem els valors dels meus controls. També em pesen i em medeixen per veure com vaig creixent. Em demanen una goteta de sang i la posen en una màquina que mira la Hemoglobina Glicosilada . Aquest número és la mitja de com ha estat la glucèmia els 3 últims mesos . A mi em va sortir 6,7% y la doctora em va felicitar. Es com un excel·lent!










Ara us deixo que encara haig d’acabar el meu treball de medi natural, ajudar a la Rita amb el seu i després anar a natació. La veritat és que crec que m’està sortint perfecte. El tema són els Aliments i la seva classificació, ja sabeu, tot això dels hidrats de carboni ràpids, els lents, les vitamines, les proteïnes, els greixos... Els meus companys estan fets un embolic però jo domino el tema a la perfecció. Segur que trec un altre excel·lent! Us deixo amb la meva mare que no se què us vol explicar.




Adéu a tots i ànims! El que us ha explicat l’Aina és ben veritat, només fa tres mesos del debut i ja forma part de la nostra rutina . Hem après moltes coses i estem sorpresos de lo bé que ho portem tots. Hem conegut d’altres nens del poble que també tenen diabetis i no ho sabíem, perquè són nens com els altres, només que els cal punxar-se insulina i algunes cures més. Cada ú porta un tractament una mica diferent, un fins i tot porta una bomba que li va injectant insulina contínuament. Hem llegit que s’està investigant en moltes coses noves per fer més fàcil i còmode el tractament de la diabetis . El que està clar és la meva filla segueix sent la mateixa: Presumida, esportista, intel·ligent, rata sàvia, tossuda, alegre, prima, rossa, amiga inseparable de la Rita i potser una mica més responsable que abans. Ah! Per cert me n’oblidava ...també té diabetis, però això és el menys important.


 Descarregar "El Conte de L' Aina" en format pdf (castellà)